Blog

Para tener días buenos, hay que pasar por días malos

Y que frase tan cierta !!

Nos estamos acostumbrando, con la ayuda de la mayoria de medios, a momentos gloriosos en que el éxito prevalece por encima de todo.

pero…

y si nos paramos a pensar unos instantes en…

Cómo ha sido el camino para llegar a los días buenos?

En el deporte prevalece únicamente la cara del éxito. Pero no es lo único.

Me viene a la mente la imagen de la punta del iceberg. En la que el reconocimiento al esfuerzo es mínimo comparado con todo el sacrificio y tiempo empleado. Solo se hace visible la cara bonita.

-Vale la pena ? Si.

-Por qué ? Nos hace experimentar,crecer, evolucionar y aprender.

Los días malos nos ayudan, y son la que considero cara no visible del éxito.

Con esta frase no quiero decir que debamos entrenar generando una tendencia hacia la negatividad ni buscar malos días de manera intencionada

Por desgracia en nuestro día a día ya pasamos por malos momentos, que vienen solos.

Es aquí dónde quiero hacer hincapié con estos momentos son los que debemos focalizar toda nuestra atención y ganas para aprender de cada lección que nos dejan los días malos, para mejorar hacia el camino de los días buenos, del éxito.

Cómo ?

Con nuestra actitud, teniendo claro el camino hacia los retos/objetivos realistas motivadores.

Todo es muy fácil y bonito cuando va bien. Y debemos entrenar para llegar a ese estado de bonanza.

Pero de un mal momento, si lo aprendo, sabré como afrontarlo, de una manera más optimista, la siguiente ocación.

Y esto también se entrena.

“El esfuerzo no se negocia”.

Hay que tener muy claro dónde queremos llegar, pero que el camino no es fácil. No perder la dirección ni quedarnos mucho tiempo en los malos momentos, ayudarán a que finalmente, lleguen los días buenos.

Ahora no tenemos más remedio que..entrenar!!!

Con determinación, paciencia, disciplina y constancia.

Amistat

“Amicus”

és el concepte més proper que em passa pel cap per abordar, aquest tema el de L’amistat.

Gràcies Javi.

Seminari de la Uni, 2003, rebo un regal en una dinàmica de classe, on cada company t’havia de descriure amb una paraula mostrant un valor.

Un valor necessari, fonamental que no es pot perdre i s’ha de mantenir, sempre. Els més sensats diràn que l’hauriem de seguir cuidant.

Entrant en matèria. Considero fonamental en els temps que estem vivint, el poguer tenir aquest caliu, diferents moments, i aquesta sensació tant bona, com és la que ens transmeten els amics.

Per després recordar, que els amics sempre hi són, i sempre hi seran.

*Aclaro, parlo de l’amistat.

Un dia per tu, un altre per mi, un mal dia i poguer compartir les vivències i saber que l’amistat està per sobre de tot.

L’amistat és un sentiment lliure, que podem triar. Per tant decidim de qui ens envoltem, per donar llum a la nostra vida en moments d’alegria, tristesa i dificultats.

Com diria Plató “no deixis crèixer l’herba en el camí de l’amistat”

Els valors s’estan perdent cada vegada més en la nostra societat, per tant cal cuidar molt l’amistat. El considero un bé apreciat que ens fa compartir amb naturalitat i sinceritat diferents moments clars i foscos de la nostra vida, en que rebem estima i comprensió.

En una altra frase, “l’amistat és l’ingredient més important en la recepta de la vida”

Em sento afortunat d’escriure aquest artícle.

Entenc que és un valor, una sensació, un estat indescriptible, però em venia molt de gust manifestar-me sobre aquest tema. Tenint clar que és molt personal i que cadascú se l’agafa a la seva manera.

I tamé vull destacar que la cura de l’amistat és fonamental i bàsica per a mantenir aquest valor viu, com un tresor. No es tracta de fugir de l’amic quan pateix. Es tracta de donar la llum necessària per veure les coses més clares. De la mateixa manera que així podem rebre després nosaltres també d’aquest vincle amical.

Dedico aquest escrit, evidentment a tots els meus amics.

Gràcies!

Reforzando nuestro Aquiles

“ Despertar, creer, volver a morder .La parte más dura ”

Reforzando nuestros talones de aquiles.

Hoy nos adentramos en un tema muy interesante de crecimiento personal, que trata de reconocer nuestros puntos débiles, siempre en la dinámica positiva de tomarlos como aprendizaje para seguir creciendo.

Consideramos fundamental el saber reconocer nuestros puntos menos fuertes, y tomar consciencia de ello. Nuestras debilidades y fortalezas nos ayudan a hacer un mejor informe de nuestras actitudes, de lo que somos o no capaces de hacer, de nuestro miedos y mayores enfoques personales.

La educación debe ser uno de nuestros mayores propósitos, una educación con sentido humano y con valores, donde conocer nuestras fortalezas y áreas de oportunidad es un aspecto fundamental para nuestra formación, porque si no tenemos un conocimiento de nosotros mismos, difícilmente podremos aportar algo importante en esta vida (Serna, 2020).

El siguiente paso recae en la voluntad de querer reforzar nuestras debilidades. Requiere tiempo. No es un camino fácil, pero valdrá mucho a pena.

Considero que es un reto que deberíamos proponernos en cualquier ámbito de la vida que nos rodea. La motivación de reforzar nuestras debilidades nos hará más fuertes, y tomando consciencia de ello deberíamos focalizarlo como el reto citado, de mejorar, crecer y seguir mirando hacia adelante, con un mejor autoconcepto y mejor autoconocimiento.

Y si hace falta, pedir ayuda externa.

No queria despedir el artículo, sin mencionar algunas de nuestras fortalezas que debemos tener presentes en las cuales tenemos:

Conocimiento

Creatividad

Coraje

Valentía

Perseverancia

Honestidad

Bondad

Inteligencia social

La lista de las fortalezas es larga, pero por razones de espacio no voy a detenerme en cada una de ellas, pero quiero dejar de mencionar otras que también son importantes como: la justicia, la equidad, el liderazgo, la templanza, el perdón, la humildad, la prudencia, al autoregulacion de emociones, la gratitud, la esperanza, el humor y la espiritualidad.

Utilizemos nuestras propias fortalezas para lograr nuestros propios objetivos y disfrutar de la vida.

Seguimos!

Sonríamos (se puede!)

El curso escolar 2020-21 ha empezado,

Se avecina un año muy atípico, en el cual no nos queda otra que mostrar la mejor actitud posible.

La situación no es la más favorable, pero… Y si nos lo tomamos como un reto ?

El nuevo escenario en las aulas, no es el más indicado ni el deseable para trabajar.

No gozamos de las mejores condiciones, las informaciones son confusas, y vivimos con muchas contradicciones a la vez. Hay medidas que resultan difíciles de entender.

Pero no podemos olvidarnos de nuestro papel, que es el de educar. Y en este momento, más que nunca, nuestros alumnos nos necesitan.

Debemos seguir con nuestro trabajo, ofreciendo la mejor educación posible. Nos lo agradecerán y se lo agradeceremos!!

El impacto de estos 6 meses sin escuelas ni colegios es más significativo de lo que nos pensamos.

“Si que ha pasado algo”

“No todo es como antes”

La cosas han cambiado, sí.

Pero nuestra actitud es la que debe marcar la diferencia.

Seamos positivos, veamos las cosas por el lado bueno, ayudémonos colaborando en cada proyecto que tengamos en mente. Es momento de poner la mano.

Este es el camino, a pesar de las cuestas y adversidades que aún nos quedan por venir, el de sonreír y sacar nuestra mejor versión.

Sonríamos!!

Frase inspiradora:

Esta vida, a veces cansa,

a veces hiere, esta vida no es perfecta.

No es coherente, no es fácil, no es eterna,

pero a pesar de todo…

la vida es bella.

Becoming a Master Athlete

Torun, finals de Març de 2019

Arriba el campionat del món d’atletisme Màster en pista coberta, un esdeveniment que tenia en ment d’assistir feia temps. Tot i tenir-lo entre cella i cella, en alguns moments el meu somni s’havia vist difuminat per uns últims mesos molt turbulents. Factor que ha afavorit que la concentració sigui màxima per a la cita.

Matinada de dijous,

Me’n vaig cap a l’aeroport on he d’agafar un vol fins a Frankfurt, per després arribar a terres poloneses. Deixo les coses a l’apartament i directe a la pista a confirmar. Primer contacte: veig la pista, i em quedo al·lucinat amb el Torun Arena, és un escenari màgic, increïble!!

M’assec a la grada i noto la panxa remoguda, els nervis van per dins, remeno la bossa que ens han regalat, miro els dorsals…respiro l’aire del mundial. Penso en les ganes i sobretot que arribo en un estat òptim de forma que m’ajuda a somiar amb coses grans.

20190328_153314

A la nit me’n vaig a sopar amb un gran amic i company de batalletes. I un referent màster a nivell mundial.

Divendres matí, dia de semi finals, les 18:46 són la hora que tocarà competir.

20190329_113036

Passejo per la ciutat de Torun per estirar les cames i sobretot per distreure el cap. El meu apartament està a un quart d’hora caminant.

Dinar, siesta i cap a la pista. No abans els dubtes de sempre, si fallo, si no va bé, però de seguida ho condueixo amb un: fes-ho com tu saps.

Arribo a la pista, amb taxi, caminant tinc uns 20 minuts, però prefereixo arribar amb temps. L’ambient que es respira a la pista es brutal: la qual cosa aprofito per començar a veure les primeres curses, i noto la tensió per tot el meu organisme.

En la meva ment només hi ha el: has vingut a gaudir i competir el millor possible.

Toca escalfar; rutina de sempre, buscant sobretot bones sensacions. Tinc la estratègia molt clara al cap, al 500 em posaré a davant. Els minuts van passant i cada vegada queda menys. Vaig cap a la cambra de requeriments, que està a uns 200 metres i 2 passadissos gegants de la zona d’escalfament.

Creuem primeres mirades amb els rivals, és inevitable mirar-se i anar pensant, aquest és bo, aquest corre més, aquest és el que està apuntat amb 3’50’’.

Entrada a pista. Rectes d’activació. Tinc ganes, moltes ganes. A la vegada, nervis.

Tret de sortida de la cursa, em sento molt bé, les cames funcionen. No em poso a davant sinó que deixo les 2 primeres voltes siguin d’aclimatació i seguretat. Vaig molt còmode, però necessito agafar el control. Falten 5 voltes i em poso a tensar del grup.

Estic molt tranquil, i sento que ara mano jo.

Els companys de selecció em van animant dient que vaig bé, les pantalles de la pista m’ajuden a veure, que m’han deixat uns metres. El ritme aproximat és de 2’50’’ el 1000.

Falten 500 metres, i començo a provar-me pensant en la final, no tinc intenció que m’atrapin, mantindré el ritme i al tocar la campana de l’última volta ja puc controlar al rival francès que ve ràpid per darrere, però a uns metres que no em podrà recuperar a no ser que es desgasti a tope.

Guanyem la semifinal amb una marca de 4’08″. Al final resulta ser la millor de les 2 semifinals.

Sobretot em quedo amb les bones sensacions que he tingut durant tota la cursa.

Estic super content, emocionat, motivadíssim, feliç. Tinc un somriure molt gran d’orella a orella.

Quan arribo a l’apartament començo a enviar audios a la gent que m’ha anat animant i seguint. Estic molt eufòric, però per sort la veu de la meva consciència hem recorda que: ‘No hem guanyat res’

La final és al dia següent a les 10.26 del matí, per tant cal recuperar bé. Perquè hi ha poques hores de descans.

Dissabte. Dia 30 de Març. Dia marcadíssim en el calendari

M’aixeco d’hora, he pogut dormir relaxat.

No hi ha cafè a l’apartament i tampoc n’havia comprat. Aixi que esmorzo fruits secs que tinc a l’armari i bec molta aigua.  Vaig cap a la pista caminant. La panxa se’m remou, hi ha nervis i ganes alhora, és una final, de fet és la Final esperada.

Tinc l’estratègia que farem servir al cap i moltes ganes.

Ara només toca anar passant el temps fins que donin la sortida.

L’ambient que es respira a la zona d’escalfament i cambra de requeriments és de final de campionat del món: tensió, mirades, cames amb fatiga del dia anterior. Per sobre de tot em dic: he vingut aquí a fer-ho bé.

La idea per la final serà atacar quan faltin 3 voltes.

Es dona la sortida, i em quedo a cua de grup, a no pensar gaire, i veure com anirà la carrera.

446A2128

De seguida,quasi sense temps a reaccionar, esdevé el 1r canvi de ritme, el polac Marcin Nagorek es posa a tirar quan portem 150 metres a ritme de sub 2’40’’, està apuntat amb molt bona marca i té molt bona planta, però el dia anterior havia corregut amb mi i va passar per temps. Moment d’incertesa…

La cursa es una persecució a Marcin, la qual cosa fa que vagi molt atent com es va desenvolupant i a cada volta aproximadament vaig avançant una posició. Tinc les cames bé, però el neguit de que el polac està lluny.

Passen les voltes i veig que Nagorek comença a còrrer diferent, cada vegada el tenim més aprop. L’acabarem atrapant.

A tot això, estem a la recta abans de que posi que falten 3 voltes, i la meva alarma està activada.Toca posar-se a davant.

Accelero i em poso davant del grup, tenim al polac molt a prop.

446A2134

Ens mira per la pantalla gran i no es deixarà passar, així que agafo la seva roda. La tàctica consisteix en fer un canvi llarg que desgasti als rivals, per no arribar tots frescos a l’última volta.

Estic convençut i vaig a per totes.

Resten 2 voltes i atrapem a Nagorek, que molt valent al notar-nos darrere, estira encara més les cames, cosa que aprofito per seguir-lo. La cursa està llançada. La previsió és que serà un 400 d’infern, però estic a davant per controlar moviments.

A punt d’entrar a l’última volta, toca agafar aire, hi ha dubtes, neguits, nervis, fatiga,

les cames estan en tensió, però falta una volta per acabar i estem aquí per competir al màxim.

Toca la campana, i el francès Nattes, em passa com una moto, acte seguit el polac Arthur Kern també m’adelanta, moment de desconcert, perquè no havia començat el meu canvi i ells 2 estan per davant. Sang Freda. No m’han tret gaire distància.

Moment clau: la contra recta, estic 3r i enganxat als 2 de davant.

Agafo aire i el meu cap té clar que: HE VINGUT A GUANYAR, poso el kers, les cames reaccionen!!!! i veig que just abans de l’última curva estic 1r !!!

Sí!!! els he adelantat, entro als últims 100m a davant, estic a tope, i les meves cames només corren pensant en…arribar abans que els altres.

Tinc molta força i molta convicció.

Tinc ganes passar la meta i notar que ningú m’ha adelantat, tinc ganes d’aixecar el braços i sentir-me CAMPIÓ DEL MON!!!!!

446A2167

El somni s’ha complert, he aconseguit guanyar la carrera!!!

La sensació que experimento dins meu és indescriptible, però no puc deixar de somriure. Estic eufòric! Estic contentíssim, tot i que encara no m’ho acabo de creure.

He guanyat!!!

Penso en tots aquests mesos previs que ha valgut la pena no rendir-se, lluitar, creure, tenir fe en que sortirà bé.

M’en recordo que 2 dies abans de tancar inscripcions li dic al Xavi: he pensat anar a Torún..i hem contesta: i tant, allà arribaràs ben fort.

Me’n recordo del meu percentatge (estiguis on estiguis Aureli, et porto al cor), del mega entreno a l’estadi olímpic, on entrenem la tècnica de carrera al llarg de tota la recta, parlant que en un mes era la final del mundial. Els MATcafés dels dissabtes, quan han sigut, realment l’altra motivació per entrenar.

Me’n recordo del meu germà, que ha estat allà dia rere dia. Motivant-me a córrer i seguir endavant.

Me’n recordo del Juanma i el Josep, per mi la medalla és per ells 2 també.

Em sento privilegiat i feliç!!! Sobretot per rebre el suport dels meus, de la meva gent, que realment ha estat allà amb mi. Veig els vídeos que ha gravat la meva família, veig els companys del MAT de la Marbella que han parat l’entrenament per veure la meva final, veig el grup de Comunio amb més de 50 missatges, s’ho han currat tots amb el Vila, llegeixo totes les felicitacions, emocionat: M’enrecordo de tots i totes, família, amics, gent especial, coneguts. És un moment molt especial.

És impressionant com un esport individual conté tants components propis d’esports de tarannà més col·lectiu.

L’esforç

El sacrifici et fa invencible.

Renovant converses amb diferents persones, m’ha tornat a rondar pel cap un tema educatiu i pedagògic entorn als infants que he considerat molt important per a escriure al blog: l’esforç.

Entenem l’acció d’esforçar-se com un acte que requereix sacrifici i motivació envers un objectiu.

La nostra incidència com agents educatius és fonamental sobretot en les primeres edats on directament tenim un paper molt important en el desenvolupament maduratiu dels infants, i els podem oferir una gran ajuda per al seu futur sobretot en la l’estructuració d’una bona actitud que els ajudi afrontar la vida amb uns valors clars, i sobretot amb motivació per a fer les coses.

No podem deixar de banda, que per la nostra part hem de tenir clara la dificultat del camí, on cada vegada costa més sacrificar-se i dedicar el temps que requereixen les coses, per tant s’ha de considerar un aprenentatge i aquest només té sentit si la meta és clara.

La demanda de la nostra societat, és d’anar avançant el temps més ràpidament i cada cop més perdent aquesta cultura per l’esforç. A més a més, l’esforç, com tot valor, té uns límits i s’emmarca en uns paràmetres. Cal tenir present que no tots els nens tenen les mateixes capacitats, per tant, no a tots se’ls hi pot demanar el mateix esforç.

Convivencia, indispensable!!

En el anterior post…No apuremos a los niños

Remarcamos la importancia de respetar el tiempo de cada niño. Ya que todos, absolutamente TOD@s, necesitamos nuestro tiempo para desenvolupar distintos procesos.

El post de hoy, ya hace días que lo tenía en mente, y queria hablar sobre las convivencias.

A finales de Abril de este curso nuestros alumnos realizaban las convivencias, y como cada año: resultó ser una experiencia fenomenal y gratificante para LOS NIÑOS Y NIÑAS de nuestro colegio, principales de este tipo de actividades.

El echo de salir de casa, en un medio natural (algunos realizan salidas con la família, pero otros…no se da el caso), durmiendo fuera con los compañeros ..es un aprendizaje y una experiencia FUNDAMENTAL que considero vital desde las primeras edades.

Uno de los beneficios es que les permite relacionarse en un espacio más “libre” y sin la presión que genera muchas veces el aula y el colegio; entre los aspectos positivos destacamos:

  • Actividades en un medio libre, natural con libertad y movimiento como herramienta principal.
  • Con  un monitor, persona ajena al día a día del colegio, con el que se puede crear un nuevo vínculo, y no el ya establecido con los maestros y profesores del colegio.
  • Relaciones nuevas con diferentes compañeros que no son “los de siempre”.

La convivencia es una herramienta de cohesión. Van de la mano. Si queremos un grupo cohesionado, es imprescindible haber experimentado una convivencia, porqué les ayuda a conocerse mejor, romper falsas creencias sobre compañeros y relaciones negativas, a partir de un entorno que genera situaciones iguales para todos, como podría ser los miedos al estar fuera de casa.

Otro aspecto importante es que la convivencia nos acerca y hace sentirnos positivos entre todos, ya que vivimos unos días agradables, contentos y con muchas emociones positivas, que si lo trasladamos en el aula, nos ayudarán a todos a tener un mejor ambiente en el colegio. Entre ellos, principalmente, y con el maestro a posteriori.

Convivamos…cada año !!!!

 

 

No apuremos a los niños

Navegant per la xarxa l’altre dia, em vaig topar amb aquesta frase:

30707234_1656836104431368_1604325324785451008_n

i és ben cert, el millor Regal com a docents que els podem oferir és el màxim d’experiències positives.

Respectem els seus temps, nosaltres els adults som responsables de poguer-los dotar d’aquests valors fora del món virtual hiperconnectat. Somriures, abraçades, tenir una mirada positiva vers l’infant, abraçar-los, fer-los jugar…. i sobretot mai deixar de somriure!!!

La felicitat s’entrena, però no es compra. Bé és cert que els diners ajuden, però tenir una bona autoestima és i serà el pilar d’una bona educació emocional, per afrontar la vida futura amb competències i valors suficients per ser autònoms i feliços !!!

 

Cohesión Grupal

Una vez arrancado el curso escolar 2017-18, tenía preparado un post motivacional, que dejaré para la siguiente entrada en el blog.

Estas semanas le he estado dando vueltas a uno de los valores y requisitos cada vez, bajo mi punto de vista fundamentales a tener en cuenta en el aula: la cohesión del grupo. Crear un buen ambiente proporciona una retroalimentación más rica y variada que la que puede aportar un solo individuo a otro.

Sentirse cómodo dentro del grupo estableciendo una red comucativa con los compañeros y compañeras de la clase ayuda al mejor desarrollo del alumnado garantizando de otra banda una buena calidad educativa.

Segun Bermúdez (2002) una buena cohesión hace disminuir la ansiedad del sujeto al enfrentar la tarea, al ver que no está solo y que otros enfrentan un problema similar; el grupo es también un sistema de trabajo económico que posibilita entrenar o preparar a un determinado número de personas en técnicas que permitan solucionar creativamente los problemas en poco tiempo.

Seguimos en el camino del curso 2017-18, con algunos grupos bien cohesionados, y los que aún no lo están tanto…les falta menos.